11 DE NOVEMBRE DE 2023 EPIC TRAIL MUNTANYES DE PRADES

Uf, quina cursa! 100K i un desnivell D+ de 5.119m. Una primera edició d’una nova Ultra Trail. Tot un repte!

El resum són dos adjectius, un d’ells en superlatiu: espectacular y duríssima.

Tota la bellesa i la duresa del recorregut

M’ho vaig passar molt bé, amb un recorregut exigent però amb una organització, personal i voluntaris eficaços i encantadors, cosa que s’agraeix moltíssim.

Vam tenir de tot: corriols, pistes, llocs per córrer, d’altres en que no semblava que correguessin els kilòmetres... en definitiva, tot una senyora cursa de  100 Km, i amb això està dit tot.

la boira fa més fantasmagòric el bonic paissatge

La meteorologia es va voler afegir a donar varietat a la cursa i ens va obsequiar amb tot tipus de fenòmens: pluja, vent, boira, sol, fred, molt de fred, calor, força calor... de tot una mica per a fer honor al nom de la cursa i fer-la èpica, molt èpica; i a fe que ho va aconseguir!

E sol també ens va acompanyar a part del recorregut

Una cursa molt exigent, vaig arribar quasi dels últims dins dels temps de tall que eren draconians, en la posició 54 dels 63 arribats dins el termini, amb 21h 16’ 43’’

I per fi la meta!

Estic molt content d’haver-ho aconseguit i això m’anima. Si la salut m’ho permet m’encantaria tornar-hi l’any vinent.

Vull donar les gràcies a tota la gent de l’organització i a tots els voluntaris, per tots els ànims que em van donar i que em van ajudar a fer possible complir aquest nou repte.

GRACIES A TOTS! 

CURSA MONTJUÏC-TIBIDABO

 

1 DE NOVEMBRE DE 2023

MONTJUÏC-TIBIDABO

Aquesta es una cursa diferent, mig urbana, mig de muntanya. Una grata experiència amb sortida des del castell de Montjuïc, a dalt de tot de la muntanya del litoral i a trenc d’alba.

Són aproximadament 20 Km i 450 m de desnivell positiu, però amb dos parts molt ben diferenciades, la primera només de baixada des de Montjuïc i la segona de pujada des de que trepitges els carrers de Barcelona fins a arribar al Tibidabo.

La sortida va ser molt impetuosa, els corredors surten a “tomba oberta” Montjuïc avall, com si no hi hagués un demà. Tant , que em van deixar de seguida enrere, molt enrere, de manera que vaig fer tota la baixada gairebé l’últim. Després, al trepitjar la ciutat i començar la pujada constant fins la Ronda de Dalt, les coses van anar canviant i vaig començar a passar companys i situar-me en una posició més normal, més o menys al mig, amb menys sensació de ser el iaio de la cursa.

Jo m’havia marcat el repte de fer els 20Km sempre corrent, sense caminar i la pujada del Parc de l’Oreneta semblava infinita, amb unes rampes molt empinades que a cada passa semblava que s’empinés més.

Però prement dents, vaig poder aconseguir-ho i content i orgullós, en gairebé 2 hores, entrava a la meta a la zona d’oci de Santa Maria de Vallvidrera.

Un luxe de cursa on gaudeixes de Barcelona amb precioses vistes de la ciutat

 

LA PICA PICA 2023

 

18 D’AGOST DE 2023 AUZAT UT. PICA PICA

109k i un desnivell D+11500, tot un repte!

Portava molts dies d’entrenament per a afrontar una de les proves més dures del calendari, que compensa la duresa amb un paisatge magnífic i un territori espectacular.

tenia moltes ganes de fer-la per què l'any passat, degut a l'operació que vaig tenir a l'estiu no vaig poder gaudir-la.

Començo amb els ànims a tope i moltes ganes i il·lusió. Son les 5 del matí i tenim tot  un repte al davant. Som-hi!

Sortida d'Auzat

Tot molt bé, gaudint del paisatge i fent fotos (que son la meva altra passió) fins que arribà el Km 62. Veig que començo a ensopegar cada dos per tres i no rodava bé. Feia uns kilòmetres m’havia atrapat un amic, el Vicenç, que no sabia que feia l’ultra.

Ell anava al meu darrera i em deia que no em veia be. Com soc bastant cabut i això de plegar mai ho he tingut en ment, continuava endavant a pesar dels senyals que el meu cos m’anava enviant.

Devien ser ja al voltant de les 6 de la matinada del dia següent, encara negra nit, que buscant les marques del camí vaig girar el cap i vaig continuar girant el cap, el cos i tot jo, i començar a rodolar i rodolar muntanya avall fins que, per sort, la motxilla es va enganxar en un roc just al costat d’un precipici i em vaig poder aturar.

Vull donar les gràcies al Vicenç i a un altre corredor portuguès que en aquell moment passava per allà que em van ajudar a tornar al camí, ja que quasi que no em podia moure.

Jo, que no sabia ben bé què m'havia passat, el portuguès, pobre, amb la cara blanca com la cera només preguntava si m’havia donat un cop al cap i el Vicenç va a començar a plorar dels nervis per l’ensurt i a dir: “Joan, t’he vist mort”.

Pas pel mirador Solar de Tristaina a Andorra

Per sort, un altre cop que vaig sortir ben parat pel que podia haver estat, només trencament de l’escàpula i esquinçament de la musculatura i terminacions nervioses, segons el metge 3 mesos de repòs que seria reprendre la competició a finals de novembre.

Però com que sóc un “malat de muntanya” (segons la meva dona un sectari boig), vaig aturar-me 15 dies i fins el dia d’avui que en teoria estic encara de baixa, ja he fet 11 curses i ultra trails, entre elles la Guara Somontano, la Ultrapirineu, Serra de Montsant i Trepitja la Garrotxa. Això si, sense permís del metge ni de la meva dona. 😉

Si hagués de treure una ensenyança del que em va passar és que s’ha de fer cas als senyals que t’envia el cos i el que et diuen els companys, que et veuen des de fora, ja que moltes vegades les ganes de fer la cursa et ceguen i et fan córrer riscos innecessaris. Però això és la teoria i a dalt de la muntanya les neurones sensates queden ofegades per les boges “malaltes de muntanya”.