11 DE NOVEMBRE DE 2023 EPIC TRAIL MUNTANYES DE PRADES

Uf, quina cursa! 100K i un desnivell D+ de 5.119m. Una primera edició d’una nova Ultra Trail. Tot un repte!

El resum són dos adjectius, un d’ells en superlatiu: espectacular y duríssima.

Tota la bellesa i la duresa del recorregut

M’ho vaig passar molt bé, amb un recorregut exigent però amb una organització, personal i voluntaris eficaços i encantadors, cosa que s’agraeix moltíssim.

Vam tenir de tot: corriols, pistes, llocs per córrer, d’altres en que no semblava que correguessin els kilòmetres... en definitiva, tot una senyora cursa de  100 Km, i amb això està dit tot.

la boira fa més fantasmagòric el bonic paissatge

La meteorologia es va voler afegir a donar varietat a la cursa i ens va obsequiar amb tot tipus de fenòmens: pluja, vent, boira, sol, fred, molt de fred, calor, força calor... de tot una mica per a fer honor al nom de la cursa i fer-la èpica, molt èpica; i a fe que ho va aconseguir!

E sol també ens va acompanyar a part del recorregut

Una cursa molt exigent, vaig arribar quasi dels últims dins dels temps de tall que eren draconians, en la posició 54 dels 63 arribats dins el termini, amb 21h 16’ 43’’

I per fi la meta!

Estic molt content d’haver-ho aconseguit i això m’anima. Si la salut m’ho permet m’encantaria tornar-hi l’any vinent.

Vull donar les gràcies a tota la gent de l’organització i a tots els voluntaris, per tots els ànims que em van donar i que em van ajudar a fer possible complir aquest nou repte.

GRACIES A TOTS! 

CURSA MONTJUÏC-TIBIDABO

 

1 DE NOVEMBRE DE 2023

MONTJUÏC-TIBIDABO

Aquesta es una cursa diferent, mig urbana, mig de muntanya. Una grata experiència amb sortida des del castell de Montjuïc, a dalt de tot de la muntanya del litoral i a trenc d’alba.

Són aproximadament 20 Km i 450 m de desnivell positiu, però amb dos parts molt ben diferenciades, la primera només de baixada des de Montjuïc i la segona de pujada des de que trepitges els carrers de Barcelona fins a arribar al Tibidabo.

La sortida va ser molt impetuosa, els corredors surten a “tomba oberta” Montjuïc avall, com si no hi hagués un demà. Tant , que em van deixar de seguida enrere, molt enrere, de manera que vaig fer tota la baixada gairebé l’últim. Després, al trepitjar la ciutat i començar la pujada constant fins la Ronda de Dalt, les coses van anar canviant i vaig començar a passar companys i situar-me en una posició més normal, més o menys al mig, amb menys sensació de ser el iaio de la cursa.

Jo m’havia marcat el repte de fer els 20Km sempre corrent, sense caminar i la pujada del Parc de l’Oreneta semblava infinita, amb unes rampes molt empinades que a cada passa semblava que s’empinés més.

Però prement dents, vaig poder aconseguir-ho i content i orgullós, en gairebé 2 hores, entrava a la meta a la zona d’oci de Santa Maria de Vallvidrera.

Un luxe de cursa on gaudeixes de Barcelona amb precioses vistes de la ciutat

 

LA PICA PICA 2023

 

18 D’AGOST DE 2023 AUZAT UT. PICA PICA

109k i un desnivell D+11500, tot un repte!

Portava molts dies d’entrenament per a afrontar una de les proves més dures del calendari, que compensa la duresa amb un paisatge magnífic i un territori espectacular.

tenia moltes ganes de fer-la per què l'any passat, degut a l'operació que vaig tenir a l'estiu no vaig poder gaudir-la.

Començo amb els ànims a tope i moltes ganes i il·lusió. Son les 5 del matí i tenim tot  un repte al davant. Som-hi!

Sortida d'Auzat

Tot molt bé, gaudint del paisatge i fent fotos (que son la meva altra passió) fins que arribà el Km 62. Veig que començo a ensopegar cada dos per tres i no rodava bé. Feia uns kilòmetres m’havia atrapat un amic, el Vicenç, que no sabia que feia l’ultra.

Ell anava al meu darrera i em deia que no em veia be. Com soc bastant cabut i això de plegar mai ho he tingut en ment, continuava endavant a pesar dels senyals que el meu cos m’anava enviant.

Devien ser ja al voltant de les 6 de la matinada del dia següent, encara negra nit, que buscant les marques del camí vaig girar el cap i vaig continuar girant el cap, el cos i tot jo, i començar a rodolar i rodolar muntanya avall fins que, per sort, la motxilla es va enganxar en un roc just al costat d’un precipici i em vaig poder aturar.

Vull donar les gràcies al Vicenç i a un altre corredor portuguès que en aquell moment passava per allà que em van ajudar a tornar al camí, ja que quasi que no em podia moure.

Jo, que no sabia ben bé què m'havia passat, el portuguès, pobre, amb la cara blanca com la cera només preguntava si m’havia donat un cop al cap i el Vicenç va a començar a plorar dels nervis per l’ensurt i a dir: “Joan, t’he vist mort”.

Pas pel mirador Solar de Tristaina a Andorra

Per sort, un altre cop que vaig sortir ben parat pel que podia haver estat, només trencament de l’escàpula i esquinçament de la musculatura i terminacions nervioses, segons el metge 3 mesos de repòs que seria reprendre la competició a finals de novembre.

Però com que sóc un “malat de muntanya” (segons la meva dona un sectari boig), vaig aturar-me 15 dies i fins el dia d’avui que en teoria estic encara de baixa, ja he fet 11 curses i ultra trails, entre elles la Guara Somontano, la Ultrapirineu, Serra de Montsant i Trepitja la Garrotxa. Això si, sense permís del metge ni de la meva dona. 😉

Si hagués de treure una ensenyança del que em va passar és que s’ha de fer cas als senyals que t’envia el cos i el que et diuen els companys, que et veuen des de fora, ja que moltes vegades les ganes de fer la cursa et ceguen i et fan córrer riscos innecessaris. Però això és la teoria i a dalt de la muntanya les neurones sensates queden ofegades per les boges “malaltes de muntanya”.

 

IX UT. TREPITJA LA GARROTXA SOLIDÀRIA

84Km i +D 4.750m

Una ultra espectacular, una organització impecable, un territori diví i una gent encantadora. Què es pot demanar més?

La cursa surt de la bonica població d’Oix a la Garrotxa. Són les 8 del matí i aquí estem 43 malats de muntanya amb els nervis de punta i ganes de començar a córrer.

Comença el muntatge de la cursa

Tot va agafant olor de sortida

La sortida és explosiva i a la meva edat ni les cames ni el cap em donen per sortir tan esperitat i vaig quedar l’últim.

Però això no és important per a mi, l’important és acabar i a poder ser amb salut, o al menys amb la salut amb la que he sortit, que miracles a Lourdes, ja que arrastro una escàpula fisurada i tota la musculatura del voltant esquinçada des de fa unes setmanes.

cuquets a l'estòmac i ganes de sortir

Ni els massatges ni els tapings aficionats de la meva dona serveixen de res a partir del Km 20 per a treure la contractura de la zona escapular dreta que semblava que m’arrencaven el braç de quall.

Però si, tot i que no estava a Lourdes, l’angelet que obligo a seguir-me a les curses va fer que caigués amb el resultat de genolls pelats, inflats i ensangonats però el cop va fer que marxés tot el dolor escapular que m’estava matxucant i d’aquí fins al final les cames fotudes però l’espatlla magnífica.

ermita de Bolóst

arribant a Beget

pic del Comanegra, 1.557,4m

el Comanegra al fons

ermita de Sant Aniol

Santa Maria de les Agulles

I per fi, tres 17h, 5’ i 6’’ (temps oficial) arribo triomfant a Oix, l’home més feliç del mon per haver acabat, no en “loor de multituds”, per què a la 1 de la matinada no hi ha ni el tato, però content de quedar el 30è dels 31è arribats.

Fins a la propera, que si no hi ha res pel mig serà la XXIX MARXASSA!

Marxa 24 hores Cap de Creus 2018

Hola a tots els malalts de muntanya. Aquest 31 de març a Llança tornàvem a trobant-se per gaudir d’una de les marxes mes boniques del nostre país, les 24 hores del Cap de Creus.

Com cada any un gran ambient a la sortida des de la platja de Llança. Corredors i corredores, caminadors i caminadores, familiars, acompanyants,... compartien els últims moments abans de la sortida, mentre el sol feia acta de presencia i ens il·luminava les nostres sensacions.

sortida de sol a Llançà

Malauradament jo aquest any no he pogut prendre la sortida per culpa d’una lesió que em vaig fer a la marxa del Setge del Castell de Cardona i que amb el temps s’ha anat complicant.

No passa res, espero que l’any vinent pugui formar part d’aquest grup privilegiats de corredors i corredores que passen una jornada a la Costa Brava, gaudint d’uns paisatges espectaculars i del escalf de la gent que els segueix molt gratificant.

S'ho miren però no puc córrer

L’any vinent el sol tornarà a sortir i podrem compartir unes hores junts. Aquest any nomes he tingut forces per venir a Llança i recollir el dorsal i la samarreta i el mes important, poder desitjar sort als companys per la cursa i per donar ànims i escalf per que la gaudeixin i la puguin acabar.

llançament del coet

i a córrer

que el sonriure de la sortida no s'apagui

ànims i sort

Quant els dos coets han donat el tret de sortida i el grup s’ha posant en marxa he de confessar que he sentit una mica d’enveja sana i m’ha caigut una llagrimeta.

Molta sort a tots i fins l’any que ve.

Marxa Setge de Cardona 2018

Ha passat una setmana de la UT Transgrancanaria i arriba la Marxa del Setge a Cardona. Durant tota la setmana l’engonal ha anat molestant, però la malaltia de la muntanya és tan forta que no impedeix que em vesteixi amb l’equip  i a córrer.

Castell de Cardona

El dolor es va intensificant a mida que passen els quilòmetres i tot i que la marxa és de 52 km, de seguida em dono compte que tocarà patir. A partir del km 32 la meva cama no s’aixeca i penso que el millor seria retirar-me, però aquesta paraula no existeix en el diccionari d’un malalt de la muntanya i encara que el mes assenyat seria desistir, vaig continuar fins el final.

Arribada a Cardona i sense entretenir-me cap el cotxe i a Barcelona. Pel camí vaig veure clar que el millor era anar a urgències i determinar l’abast de la lesió.

Finalment he arribat

Confirmat, trencament de cartílag  del cap del fèmur i adéu temporada. Això és el que diuen els metges, però jo crec que ben aviat tornaré a la muntanya.

Una abraçada a tots. 

Estem lesionats, de moment

ULtra Trail Transgrancanaria 2018

Hola a tots. Desprès de molt de temps malalt de muntanya es posa en marxa per poder explicar i compartir experiències i anècdotes de les diferents sortides a la muntanya d’aquest any.
La primera ”en la frente”, cursa espectacular a Les Canaries i primera lesió.

Vaig gaudir molt de la Transgrancanaria, un paisatge espectacular, la llàstima va ser lesionar-se. Una Ultra dura, amb 125 Km de recorregut i un D+ 5700 m que travessa l’illa de nord a sud passant per llocs espectaculars  com el Roque Nublo i per diferents poblacions molt peculiars.

Espectacular arribada al Roque Nublo

Sortida a les 23h de la Playa de las Canteras i desprès de 22 hores la meva entrada triomfal a Expomeloneras a la zona de Maspalomas.

 Una gran satisfacció de poder completar el recorregut i ser finisher i sense poder pair el moment, una forta decepció al cap d’uns minuts d’arribar, quan una forta punxada a la zona inguinal anunciava una possible lesió.

Platja de Maspalomas

L’anècdota personal és que, en  l’últim avituallament a 5 km de l’arribada jo pensava que era la meta i desprès de beure una mica d’aigua i seure una bona estona vaig fer la pregunta del milió: aquets que segueixen corrent on van?. La resposta amb cara de sorpresa dels membres de l’organització va ser ; a la meta.” Cames ajudeu-me”, vaig sortir com un coet i a fer el recorregut fins a la meta amb les poques forces que em quedaven. Deu n’hi do de l’empanada que portava. Al final tot va acabar be amb la medalla de finisher i el sopar.

El sol torna a sortir