18 D’AGOST DE 2023 AUZAT UT. PICA PICA
109k i un
desnivell D+11500, tot un repte!
Portava molts
dies d’entrenament per a afrontar una de les proves més dures del calendari,
que compensa la duresa amb un paisatge magnífic i un territori espectacular.
tenia moltes ganes de fer-la per què l'any passat, degut a l'operació que vaig tenir a l'estiu no vaig poder gaudir-la.
Començo amb els
ànims a tope i moltes ganes i il·lusió. Son les 5 del matí i tenim tot un repte al davant. Som-hi!
Sortida d'Auzat |
Tot molt bé,
gaudint del paisatge i fent fotos (que son la meva altra passió) fins que
arribà el Km 62. Veig que començo a ensopegar cada dos per tres i no rodava bé.
Feia uns kilòmetres m’havia atrapat un amic, el Vicenç, que no sabia que feia
l’ultra.
Ell anava al meu
darrera i em deia que no em veia be. Com soc bastant cabut i això de plegar mai
ho he tingut en ment, continuava endavant a pesar dels senyals que el meu cos
m’anava enviant.
Devien ser ja al
voltant de les 6 de la matinada del dia següent, encara negra nit, que buscant les marques del
camí vaig girar el cap i vaig continuar girant el cap, el cos i tot jo, i començar a rodolar i rodolar muntanya avall fins que, per sort, la motxilla es va enganxar
en un roc just al costat d’un precipici i em vaig poder aturar.
Vull donar les gràcies al Vicenç i a un altre corredor portuguès que en aquell moment passava per allà que em van ajudar a tornar al camí, ja que quasi que no em podia moure.
Jo, que no sabia ben bé què m'havia passat, el portuguès, pobre, amb la cara blanca com la cera només preguntava si m’havia donat un cop al cap i el Vicenç va a començar a plorar dels nervis per l’ensurt i a dir: “Joan, t’he vist mort”.
Pas pel mirador Solar de Tristaina a Andorra |
Per sort, un altre cop que vaig sortir ben parat pel que podia haver estat, només trencament de l’escàpula i esquinçament de la musculatura i terminacions nervioses, segons el metge 3 mesos de repòs que seria reprendre la competició a finals de novembre.
Però com que sóc
un “malat de muntanya” (segons la meva dona un sectari boig), vaig aturar-me 15
dies i fins el dia d’avui que en teoria estic encara de baixa, ja he fet 11
curses i ultra trails, entre elles la Guara Somontano, la Ultrapirineu, Serra
de Montsant i Trepitja la Garrotxa. Això si, sense permís del metge ni de la meva dona. 😉
Si hagués de
treure una ensenyança del que em va passar és que s’ha de fer cas als senyals
que t’envia el cos i el que et diuen els companys, que et veuen des de fora, ja
que moltes vegades les ganes de fer la cursa et ceguen i et fan córrer riscos
innecessaris. Però això és la teoria i a dalt de la muntanya les neurones sensates
queden ofegades per les boges “malaltes de muntanya”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Diga'm què t'ha semblat, comenta el que vulguis però sempre amb educació, si us plau